MÉS ENLLÀ DEL DIVAN (OTTO GROSS)

Otto Gross va néixer en 1877 a Tchernovtsy, una ciutat ucraïnesa que aleshores pertanyia a l’Imperi Austro-Hongarès. Era el fill únic d’un pare que exercia de primer fiscal en aquella ciutat. Al cap d’uns anys la família es va traslladar a Graz (Àustria), on el pare es va fer càrrec del recent fundat Institut de Criminalística. Fidel defensor de l’Imperi i de l’escola de la biologia criminal havia convertit en l’objectiu de la seva vida el reconeixement de la nova disciplina de la criminalística com a mètode per a perfeccionar l’eficiència en la recerca criminal. Darwinista social convençut, va perfeccionar un sistema antropomètric per a la identificació de persones, va millorar els sistemes d’organització de la policia política, va introduir codis de registre de sospitosos i va destacar amb altres mesures orientades a garantir i ampliar el poder de l’Estat. En 1893 va publicar el seu Manual per al Jutge d’Instrucció, que va establir la base de la seva fama i que, en part, es continua utilitzant en l’actualitat.

Otto Gross va créixer, doncs, en el si d’una família dominada per un pare autoritari, demiürg de l’obediència cega i pedant amb totes les forces que estava entossudit en que el seu fill seguís els seus passos. Els primers anys de la seva joventut aquest va ratificar tal entestament sent un alumne exemplar en el qual era inconcebible que tingués altres notes que no fossin excel·lents. Aprovat d’aquesta forma el batxillerat, es va traslladar a Viena per a estudiar medicina. Els seus companys d’estudis el van descriure com una persona tímida, retreta i poc sociable que defugia tant l’alcohol com les dones. Després d’aprovar el seu examen, va treballar alguns anys com a metge en la marina mercant. Finalitzats els anys de pràctiques, es fa assistent de Freud, que acaba de publicar els seus primers anàlisis de somnis. Sembla que els dos van congeniar bastant bé al principi i Freud li va prestar l’ajuda necessària per a que pogués iniciar una carrera docent. Es doctora en Psicopatologia a la Universitat de Graz. En 1902 publica La funció cerebral secundària, un dels primers intents de sistematització de la psicologia, i a la qual C.G. Jung dedica un capítol sencer quan, a la fi dels anys 1920, elabora la seva definició de tipus psicològics. És el propi C.G. Jung, qui en els anys de Graz i a instàncies de Freud va tractar psicològicament a Otto Gross (ja atribuït de símptomes evidents d’addicció a narcòtics com a cocaïna, opi i morfina als quals s’havia aficionat en els seus temps de metge de bord), i qui li va diagnosticar primer una “neurosi obsessiva” i, després, “dementia praecox”. Gross es va sostreure del tractament saltant el mur de l’hospital.

En 1906, seguint els consells de Freud, es trasllada a Munic per a treballar en la clínica psiquiàtrica de Krapelin. A Munic entra en contacte amb la bohèmia anarquista que tenia en aquesta ciutat el seu centre neuràlgic. Els anys que van precedir a la Primera Guerra Mundial i l’era revolucionària posterior es van caracteritzar per una paràlisi dels moviments revolucionaris massius i per una cerca intensa de nous horitzons per part de petits cercles de militants. El reformisme moderat que s’havia imposat en el Partit Socialdemòcrata havia deixat orfes d’una organització de masses a tots aquells que no volien o no podien renunciar a la utopia d’un nou món. En l’altre bàndol es trobava el bloc compacte d’una aliança composta per l’oligarquia agrària, industrial i financera i l’estament militar units en l’estructura estatal de l’Imperi. Homes vetustos, màscares de ferro que marcaven les pautes d’una cultura que descansava a nivell micropolític en el poder dictatorial que exercien els “caps de família”. La industrialització massiva de finals del segle XIX, les necessitats d’una diversificació de coneixements i habilitats derivada d’ella, així com el ràpid creixement de les ciutats i el conseqüent increment de la complexitat social van donar com a resultat una creixent descomposició de les estructures establertes i van fer aflorar i estendre’s noves dissidències en la joventut que en molts casos s’expressaven en una cerca d’altres formes d’expressió i de vida. D’aquesta manera, a les ciutats de l’Imperi havien aparegut joves cabelluts i desmanegats que vivien cames ajudeu-me i es passaven els dies en els cafès discutint els problemes del món i atacant tot el que els feia olor de petit burgès. Eren els temps gloriosos de la bohèmia alemanya.

En aquest marc general, els descobriments de Freud sobre la importància de l’inconscient i la sexualitat obrien unes possibilitats insospitades per a afrontar la sensació cada vegada més generalitzada de sofriment interior. A l’ésser una disciplina nova i per tant encara no codificada, es prestava a nombroses interpretacions i definicions. Una d’elles va ser l’intent de Gross de convertir-la en l’element central de la crítica de la cultura dominant. Abrigallat per la seva agudesa analítica podia mostrar l’Estat patriarcal i la figura del pare autoritari com els principals responsables del propi sofriment personal. La seva conclusió de que el conflicte entre allò propi i allò aliè –imposat per l’Estat i la família– era l’origen del conflicte interior, responia perfectament a la creixent relació amb una pintora i pacient seva. Tal com explica Raimund Dehmlow al seu assaig Companys, la convivència amb Sophie Benz no només servia per a intentar tractar-la a ella, sinó també per a explorar-se i analitzar-se a si mateix. Pel que sembla, Sophie no podia superar el trauma que havia sofert per una violació i es va enverinar davant els ulls de Gross. Aquest suïcidi –que ja era el segon que va haver de viure amb una pacient– va enfonsar a Gross en una crisi profunda. A més, és acusat de negligència pel que es dicta una ordre de crida i cerca contra ell. Se sotmet a un tractament psiquiàtric a Àustria, després fuig a Suïssa, on vol muntar una universitat lliure, ha de sortir de Suïssa per les seves activitats anarquistes, l’acusen d’estar implicat en un cas de contraban de sacarina, viu els dos anys següents entre Munic i Berlín i s’instal·la a principis de 1913 definitivament a Berlín. Allí viu a casa de l’escriptor, bohemi i corresponsal borsari Franz Jung que havia conegut a Munic i amb qui li uneix una estreta relació que duraria gairebé fins al final dels seus dies. Jung col·labora en la revista setmanal Die Aktion, gresol de les tendències expressionistes crítiques d’aquell moment. Tots dos projecten l’edició de Sigyn, una revista que “des de la base de la psicologia individual vol exposar els problemes culturals i econòmics per a preparar d’aquesta manera la gran transmutació social”. La detenció de Gross i el començament de la Primera Guerra Mundial impedeixen la realització d’aquest ambiciós projecte. No obstant això, fins a novembre d’aquest any Otto Gross publica bàsicament a Die Aktion el primer gran bloc de treballs recollits en aquesta edició –Com superar la crisi cultural, La “psicoanàlisi de Ludwig Rubiner, La psicoanàlisi o nosaltres els facultatius, Els efectes de la col·lectivitat sobre l’individu, Observacions sobre una nova ètica–. En aquests anys redacta també Sobre el conflicte i la relació que es publicaria el 1920.

El 9 de novembre de 1913, un diumenge al migdia, tres homes de complexió forta truquen a la porta del pis del Franz Jung. No obstant això, aquesta vegada no vénen a buscar a aquest personatge excèntric i controvertit que alguns anys més tard es faria famós com a segrestador d’un pesquer que el portaria a la Rússia revolucionària. Aquesta vegada tenen una ordre de detenció per a Otto Gross. Actuen conforme a l’ordre de crida i cerca promoguda pel seu pare, Hans Gross, que continua vivint en Graz (Àustria) però les influències del qual arriben fins al llunyà Berlín. L’informe mèdic que justificava l’ingrés en un hospital psiquiàtric l’havia proporcionat un altre deixeble destacat de Freud, C.G. Jung. Otto Gross era un malalt mental incurable i perillós, resava el certificat. Això bastava per a transportar al detingut, de 36 anys, primer a Viena i després a un hospital psiquiàtric a Àustria. El 9 de gener és sotmès a tutela per bogeria, la tutela queda assignada, com no, al seu pare.

Les reaccions a la seva detenció no es van fer esperar. Franz Pfemfert, Franz Jung i altres amics van llançar una campanya pública per a aconseguir el seu alliberament. Van editar milers d’exemplars d’un número especial de la revista Die Aktion i els van enviar de forma selectiva a universitats, biblioteques, llibreries i cafès –és a dir, als llocs de trobada de la joventut–. Al mateix temps van aconseguir implicar publicacions austríaques en la campanya d’alliberament, i al cap de poc temps, també una sèrie de publicacions “burgeses” es van fer ressò del cas. La campanya estava centrada en la figura del pare, la seva intromissió en assumptes interns d’Alemanya (el que despertava l’interès de la premsa burgesa) i en el conflicte entre pare i fill explicat en clau psicològica, una disciplina que en els últims anys s’havia convertit en una activitat respectable. Al mateix temps donava compte de la fissura massiva que en els anys abans de la Primera Guerra Mundial s’hi havia produït entre els fills i els pares, el primer conflicte generacional de la modernitat a punt d’entrar en el seu primer cataclisme.

“És un fet criminal operar amb certificats mèdics si dues persones lluiten per la puresa de les seves vivències”, afirmava Franz Jung en la circular. “Estem disposats a intervenir a favor d’Hans Gross. Volem creure en la possibilitat d’un enteniment entre la joventut i la gent gran… Però volem que ens retornin a Otto Gross”. La pressió produeix aviat els seus primers efectes. Al cap de poc temps el traslladen a una clínica a Silèsia i, finalment, el pare ha de rendir-se: atribueix tot l’assumpte a un malentès i declara que el seu fill va ingressar voluntàriament en la clínica. Finalment, el 8 de juliol de 1914, Jung pot recollir a Gross que, malgrat la seva condició de tutelat, havia arribat a exercir com a assistent a la clínica.

No obstant això, l’alegria del seu alliberament duraria poc, ja que l’1 d’agost esclata la Primera Guerra Mundial. Gross es trasllada a Àustria per a seguir el tractament (per la seva drogodependència), mentre Jung es presenta com a voluntari de guerra. A l’octubre del mateix any, Gross fa el mateix. Que dos enemics tan declarats de l’ordre existent es presentessin voluntaris en la guerra només s’explica pel fet –bastant generalitzat en els ambients contraculturals, molt influenciats per Nietzsche– que consideraven la guerra com l’acte suprem de l’alliberament psíquic d’una humanitat paralitzada per una crisi social insoluble. En el cas de Gross també influiria la possibilitat d’independitzar-se econòmicament del seu pare. En tot cas, les circumstàncies reals en el front defraudarien aviat aquestes esperances d’una catarsi, per la qual cosa molts es van decidir a desertar.

Gross comença a treballar en un hospital als Carpats. Al desembre de 1915 mor el seu pare sense que aquest fet li alliberés de la seva condició de tutelat, ja que el seu progenitor havia pres les mesures pertinents per al cas de la seva defunció. El fill és destinat a un hospital militar, però el seu estat empitjora de tal manera que passa a engrossir la llista de pacients i s’ha de sotmetre a una nova cura de desintoxicació. En setembre de 1917 finalment li commuten la tutela per bogeria, per una tutela parcial. Alliberat d’aquest pes viatja amb la seva nova dona i el fill comú a Budapest i Praga, on estableix amistat amb Franz Kafka sobre el qual exerceix una influència considerable que, segons es desprèn d’un estudi de Thomas Anz, arriba fins a tal punt que la seva novel·la El procés podria haver-se basat en les circumstàncies de la detenció d’Otto Gross. De fet, la influència de Gross es va estendre considerablement pels cercles literaris del seu temps (les seves petjades es rastregen en les primeres novel·les de Franz Werfel, i en Leonhard Frank) fins al punt que alguns autors (Helmut Kreuzer) l’equipessin a la de Stefan George, encara que el maleït Gross va ser sistemàticament oblidat per crítics i historiadors.

En 1918 torna a Àustria. Sembla que està implicat en els preparatius de la revolució, ja que demana per a sí un “Ministeri per a la liquidació de la família i de la sexualitat burgeses”. Fracassada la revolució a Àustria es trasllada a Munic on intenta connectar amb els comunistes consejistas. Decebut pel fracàs de la revolució i embardissat en una autoanàlisi demolidora torna a refugiar-se a la casa de Franz Jung a Berlín. En aquesta època es publiquen els seus textos més polítics: La concepció fonamentalment comunista de la simbòlica del paradís, Situació dels intel·lectuals, Sobre el parlamentarisme, protesta i moral en l’inconscient, Sobre la formació intel·lectual del revolucionari.

Malgrat la claredat analítica i lògica dels seus textos i l’esperança que emana d’ells, Otto Gross s’enfonsa cada vegada més. Ja no hi ha ningú ni res que tingui un bàlsam per a les seves ferides obertes i la seva sensibilitat nua per tants anys d’exploració de l’ànima humana. Es veu de nou dominat per records traumàtics de la infància, per pors que no és capaç de controlar. Perd el sentit de les regles mínimes de convivència social i es deixa consumir pels narcòtics. Quan finalment també es trenca la relació amb Franz Jung, comença a deambular pels carrers de Berlín en tal estat d’abandó que fins i tot perd les receptes que encara pot aconseguir gràcies als pocs amics que li queden, fins que una nit gelada de febrer de 1920 s’arrossega cap a un passadís d’una nau industrial en desús i es deixa caure allí. Al cap de dos dies el troben agonitzant a causa de desnutrició i d’una pulmonia. D’aquesta manera, ni tan sols va poder complir la seva fantasia de superar el trauma causat pel seu pare mitjançant un acte revolucionari que perpetraria als 45 anys i en el qual mataria a un fiscal o a un president d’algun dels jurats que havien condemnat als seus amics, i en el qual ell mateix moriria.

Malgrat la gran importància que va tenir per a tota una generació de literaris, bohemis i artistes a penes va haver-hi necrològiques. Massa enfeinats estaven els seus amics d’abans en els preparatius d’una nova revolució, massa sensibilitats havia ferit Gross amb els seus enfocaments analítics en les seves relacions –massa gran havia estat el sofriment que patia de si mateix i de la societat com perquè li importessin les convencions socials–. Silenciat per les ciències psicològiques, no serà fins a els anys 60 i 70 del segle xx –just quan una nova generació de gent jove i no tan jove s’havia aixecat per a esfondrar els fonaments considerats caducs de la societat erigida pels seus pares– quan els seus enfocaments tornessin a cobrar actualitat social. En les convulsions que van portar al Maig 68, i que van determinar el panorama sociocultural dels anys 1970, es van tornar a posar sobre el tapet problemàtiques com l’educació antiautoritaria i lliure de repressió, la destrucció de la família patriarcal i l’alliberament de la dona.

No obstant això, els referents més importants per a aquesta generació van ser les obres de Wilhelm Reich¹ i Herbert Marcuse, així com els enfocaments pedagògics de A. S. Neill,² Paulo Freiré o Francesc Ferrer. Les manifestacions més conegudes de la crítica social a partir del sofriment psíquic individual van ser els plantejaments antipsiquiátricos de Cooper i Laing en el món anglosaxó, Guattari a França, Basaglia a Itàlia i la versió radical de l’autoorganització de pacients psiquiàtrics en el Col·lectiu de Pacients Socialistes (SPK) a Alemanya. Els textos d’Otto Gross no van ser reeditats fins a finals dels anys 1970 i principis dels 1980.

Ja han passat 80 anys de la mort d’aquest gran seductor, rebel contra la coberta de les convencions que, equipat amb l’instrumental de l’analista i a base d’una concepció platònica de l’ésser humà, volia unir la psicoanàlisi amb la crítica cultural i social i alliberar les forces interiors per a posar-les al servei de la revolució. No obstant això, no és només aquesta actitud del rebel i la seva certesa de que la revolució ha de començar a l’interior de cadascun pel que els seus enfocaments han conservat una àmplia actualitat. La “revolució del 68” ha ocasionat, entre altres coses, que els paradigmes de la societat patriarcal hagin canviat les formes. No obstant això, continuen produint els mateixos estralls, no solament en la configuració interior de les persones sinó, i sobretot, en un augment generalitzat de la violència sexista i racista alimentat per un complex joc de seducció i repressió des de les esferes de poder i dels seus mitjans de comunicació. La solitud dels individus ha aconseguit nivells inèdits, igual que el nombre de persones que pateixen manifestament l’una o l’altra malaltia psíquica o psicosomàtica, com a expressió de la seva incapacitat de complir amb les exigències de competitivitat i de rendiment plantejades per una estructura social que precisa que la disjuntiva entre la voluntat de poder i la voluntat de relació continuï mantenint-se a favor de la primera, per més que es revesteixi de formes de consens i de cooperació. Potser avui dia la quinta essència d’aquest poder no és tant el déu Pare sinó el déu Diners que determina i travessa qualsevol expressió vital per a arrossegar-la en la seva voràgine devastadora.

Més enllà del divan. Sexualitat, autoritarisme, psicoanàlisi y matriarcat

Otto Gross

Irrecuperables

Psi en català nº 1

10 €

130 x 200 (234 pags.)